«Anar a parlar amb el psicòleg com qui parla amb la veïna no serveix de res, s’han d’aplicar tècniques evidenciades» Montserrat Pàmies, presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantil, destaca del país com es treballa de manera coordinada entre tots els actors implicats en el tractament d’un cas. Troba a faltar, però, major implicació dels pediatres en tot aquest cercle de treballTwo children are sitting on green meadow

Publicado en | Por PSICOLEGSANDORRA

Ha treballat en el camp de l'autisme, el TDAH, els trastorns de l'ànim i els psicòtics. Fa unes setmanes va venir a Andorra a impartir un curs per a professionals del ram, i va poder conèixer de primera mà les darreres millores introduïdes al servei de salut mental infantil. A mitjans d'aquest mes de març vas venir a Andorra a impartir un curs de psiquiatria infantil a l'hospital, en què va consistir exactament? Era un curs organitzat pel Servei de Salut Mental d'Andorra, i coordinat per la cap del servei, Gemma Garcia, amb el suport de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantil, de la qual en sóc presidenta. Estava dirigit a psiquiatres, psicòlegs, pediatres i psicopedagogs, tots ells actius en el tractament dels principals trastorns en la infància. Van assistir-hi una seixantena de persones i va generar molt interès. A part del concepte de diagnòstic de la malaltia mental, vam exposar models d'intervenció interdisciplinaris, és a dir com tractar el nen des del psiquiatre, el psicòleg clínic, l'infermer i les escoles. Poder intercanviar coneixements i relacionar línies de millora és molt enriquidor. Quins són aquest principals trastorns que pot tenir un infant? El més específics a la infància i adolescència són trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH), trastorns depressius i de conducta de suïcidi, trastorns de l'espectre autista (TEA), trastorns de conducta alimentària, d'ansietat i obsessius. Com valora la manera de treballar aquesta tipologia de trastorns a Andorra? Els circuits a Andorra són una mica diferents als de Catalunya. Una de les particularitats del seu sistema sanitari és que hi ha molta atenció privada que no depèn del SAAS. A Catalunya totes les xarxes de salut mental són absolutament públiques, és a dir, no pots anar a un privat i que estigui parcialment cobert. En qualsevol cas, l'important és que es treballi amb un objectiu comú d'atenció al nen, de forma coordinada i en tota la seva complexitat: des de l'escola, des de la família, el psicòleg, el psiquiatre... Un fet que aquí esteu fent. Aquesta dicotomia entre públic i privat és un concepte positiu? A Andorra hi ha moltes coses positives i moltes a millorar. És un territori que ha buscat molts recursos, i actualment pot oferir una atenció molt especialitzada. Hi ha molts psicòlegs, i també la possibilitat de fer un treball global. Per nosaltres poder fer un pla de salut sobre malalties mentals arribant a tot un país ens sembla meravellós. A Catalunya ens hem de barallar amb 25.000 persones. Al seu parer, quins aspectes hauria de millorar el Servei de Salut Mental andorrà? La coordinació amb l'atenció primària, és a dir, amb els pediatres. Aquí a Andorra un nen entra directament a un psiquiatra, a Catalunya no. El que coneix el nen, el que coordina totes les intervencions, és el pediatra. I si detecta un trastorn de salut mental el deriva. Aquest filtre, la coordinació prèvia amb l'atenció primària és positiva, perquè el pediatra ja fa un primer diagnòstic de l'infant. I també serveix per prioritzar casos en funció de la gravetat. Així, la funció de la primera visita per part de pediatria és important i és una cosa a millorar a Andorra. Però també vull dir que teniu una cap de Salut Mental, la Gemma, molt capaç de treballar-ho. "Andorra hauria de millorar la coordinació amb el pediatra, és qui podria fer un primer diagnòstic del nen amb un trastorn de salut mental" Considera que Andorra està preparada per tractar aquests trastorns? O creu que s'han de derivar fora del país? Només casos greus que requereixen d'ingrés hospitalari es deriven a Catalunya. Però són poquets. Tota la resta, el que s'anomena comunitari, es poden tractar al país, també casos greus. S'han fet moltes millores al país. S'ha posat en marxa el nou centre de rehabilitació comunitària, pensat per a adolescents que els costa seguir el ritme de l'escola ordinària; s'ha ampliat l'horari de l'Hospital de Dia Infantojuvenil; s'ha creat la Consulta Ràpida d'Adolescents en risc (CRAC)... Realment el creixement d'Andorra els últims dos anys en la línia comunitària i treball disciplinar és molt important. Suposo que tenint en compte tots aquests recursos queda clar que el tractament dels trastorns en un infant i en un adult és molt diferent... Els pacients més joves tenen avantatges i inconvenients. L'avantatge és que l'infant està en un moment de desenvolupament del seu cervell. Per tant, tot el que es pugui tractar durant la infància pot acabar tenint millor pronòstic. El cervell és plàstic i el nen pot modificar pensaments, conductes. Per tot plegat, detectar i intervenir de forma precoç en els nens és prevenció per una malaltia mental al futur. D'altra banda, els nens són molt sensibles al seu entorn. Quan intervens amb un nen has d'intervenir també amb els pares, l'escola, etc. El treball és més global, coordinat i interdisciplinari. Acaba sent, per tot, més complex. Com a presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil, estàs especialitzada en TDAH, un trastorn que genera molt debat sobre si realment no s'està fent un abús en el seu diagnòstic. Quin és el teu parer? Ho respondré amb dades. A Catalunya, l'any 2014 teníem un 0,97% dels nens catalans amb diagnòstic de TDAH. Les prevalences en literatura científica diuen que el percentatge s'ha de situar al voltant del 3% de la població. És a dir, amb dades reals no estem hiperdiagnosticant. Amb això no vull dir que no hi hagi un cas mal diagnosticat, però el que pensem és que també n'hi ha dels altres, és a dir, de nens els quals no som capaços de detectar que pateixen el trastorn. No estem a favor de diagnosticar més, sinó de diagnosticar bé, amb validesa, que no se'ns escapin els casos. Cal deixar clar que un diagnòstic no serveix per posar una etiqueta, la idea és que amb un diagnòstic puguem fer un pla de treball. "No estem a favor de diagnosticar més, sinó a favor de diagnosticar bé; les dades demostren que no estem hiperdiagnosticant" I en relació a la medicació, s'està sobremedicant? Sóc partidària d'aplicar l'evidència. Si el cas és moderat o greu, hem de medicar, fer psicoteràpia i reeducació. Si el cas és lleu, només psicoteràpia i reeducació. Per tant, en funció de la gravetat del cas. I evidentment si s'ha de medicar tenim fàrmacs segurs, i psiquiatres que els saben posar i controlar. Pensant en els pares, quins senyals han de tenir presents per saber si el seu fill pot tenir TDAH? Senyals relacionades amb la hiperactivitat, el dèficit d'atenció i la impulsivitat. La hiperactivitat és el nivell de moviments molt més alt del normal, en situacions en què l'infant hauria d'estar quiet. Això pels pares és més fàcil detectar-ho si tenen un germà. Si no és el cas, costa més, i per això és important la participació de les escoles. El que més detecten els pares són problemes d'atenció, és a dir, nens que sembla que no escolten malgrat els repeteixis les coses 25 vegades; si els dones tres ordres, a la segona no se'n recorden; comencen a jugar amb un joc i no l'acaben, canviant constantment; porten els treballs de l'escola desordenats; s'obliden l'agenda... Un altre trastorn en la infància és el de la depressió, realment un nen pot estar deprimit com un adult? Un nen pot tenir una depressió, el que passa és que és diferent a la de l'adult. El nen està trist, però també lent, va a càmera lenta, no va bé a l'escola, no vol fer sortides d'oci, té pensaments negatius (com "sóc el pitjor de la classe", "per culpa meva els pares discuteixen"...). En la depressió hi ha causa multivariant: la predisposició genètica, que genera vulnerabilitat, i per altra un desencadenant de l'entorn, com l'escola, els pares amb situacions conflictives, el bullying... Hi ha molts casos de depressió entre infants i joves? El suïcidi és la segona causa de mort entre els adolescents. El que passa és que, a diferència del TDAH, el tractament és psicològic, i només farmacològic en casos més greus i de suïcidi. S'ha de tenir clar, però, que no tota la psicoteràpia funciona, també s'ha de sotmetre a l'evidència científica. Anar a parlar amb el psicòleg com qui parla amb la veïna no serveix de res. La psicoteràpia ha d'aplicar les tècniques psicològiques que estan evidenciades, han de ser programes estructurats i que s'hagin comprovat. Anant ara als trastorns alimentaris, sembla que n'hi ha menys, o potser és que ja no se'n parla tant... Es podria dir que no estan tan de moda. Els trastorns més greus, l'anorèxia, la bulímia, s'han mantingut bastant estables els darrers anys. Però s'ha de tenir en compte que són trastorns amb molta influència de l'entorn. Les imatges constants que associen l'èxit de les noies amb estar prima van bombardejar molt fins fa uns 5-10 anys. A partir de llavors hi ha hagut un control més gran i els missatges que rebem ara no són tan intensos. Però a la vegada, els nois també estan més sotmesos als cànons estètics que abans. Així, el que ha passat és que en general s'han reduït una mica els casos, però entre els nois han augmentat. Per acabar, cada vegada apareixen més casos de violència entre els nens. Què estem fent malament en aquest sentit?   S'ha de tenir clar, que hi ha casos de violència que responen a una malaltia mental. Com el cas del nen de Barcelona que va matar el seu professor. Aquí amb el que s'ha de treballar és amb la detecció precoç. Si no es tracta d'una malaltia mental, sinó que són problemes de conducta derivats de situacions socials molt inestables, es pot dir que l'efecte de la crisi ha incrementat les alteracions conductuals entre els nens. Les famílies estan pitjor, hi ha menys suport cap a l'entorn social i familiar. I això incrementa les conductes de violència. "Anar a parlar amb el psicòleg com qui parla amb la veïna no serveix de res, s'han d'aplicar tècniques evidenciades" Montserrat Pàmies, presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantil, destaca del país com es treballa de manera coordinada entre tots els actors implicats en el tractament d'un cas. Troba a faltar, però, major implicació dels pediatres en tot aquest cercle de treball

«Anar a parlar amb el psicòleg com qui parla amb la veïna no serveix de res, s’han d’aplicar tècniques evidenciades» Montserrat Pàmies, presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantil, destaca del país com es treballa de manera coordinada entre tots els actors implicats en el tractament d’un cas. Troba a faltar, però, major implicació dels pediatres en tot aquest cercle de treball

Categoría: