El Col·legi de psicòlegs tanca avui el servei d’atenció a la ciutadania que professionals voluntaris han dut a terme durant el període de confinament. Han estat unes 300 persones ateses i un grapat de col·laboracions amb l’administració, institucions i entitats que per a l’ens referma el seu paper essencial en el sistema de salut.
Quins problemes s’han trobat en aquests dos mesos?
Sobretot situacions d’ansietat i d’angoixa. Inicialment potser més pel desconeixement del virus, de saber per què ens confinaven, que podíem o no fer. I amb el pas de les setmanes si que potser aquesta angoixa ha derivat cap a qüestions més pràctiques per dir-ho d’alguna manera. Primer qüestions de convivència, conseqüència de passar tantes hores a casa , i després, en aquesta etapa final ho hem vist molt, qüestions lligades a les conseqüències econòmiques que podia tenir per a la persona o la família.
És important seguir alerta per les conseqüències de la crisi sanitària i l’impacte sobre la salut mental?
Completament. Ara ens veiem obligats a tancar el torn, tot i que veiem molt necessari que hi hagi aquesta atenció psicològica, però el fet que tornin a obrir les consultes fa que no puguem fer-hi enfront de moment. La població necessita aquesta atenció psicològica i la crisi sanitària n’ha augmentat la demanda. Ens hem trobat molta gent que no tenia un psicòleg de referència i que es trobava en una situació que requeria ajuda professional.
La situació evidencia la necessitat de la cobertura per la CASS?
A nosaltres ens confirma el que hem anat veient en els darrers anys. La salut mental és un problema del present, perquè, a més, aquesta crisi deixarà seqüeles a molts nivells i si no s’aborda ara, les conseqüències probables seran molt més greus cada vegada. Ara entenem que és un moment molt complicat i al ministeri estan centrats a resoldre aquesta crisi sanitària. Però el que ha passat en aquests dos darrers mesos ha demostrat que és absolutament necessari.
Quins són els col·lectius més vulnerables?
Ens posem a la pell de les persones que no s’ho poden pagar o d’aquelles que per formar part de col·lectius més desafavorits no tenen accés a aquesta atenció psicològica o inclús perquè la seva patologia no és prou greu perquè s’atengui des de l’hospital. Per això, queden en terra de ningú. També és necessari atendre’ls perquè això no derivi en altres patologies més greus. Aquestes persones, sobretot els que no s’ho poden permetre per temes econòmics, haurien de tenir una via alternativa: avui és anar a l’hospital, fet que provoca que les llistes d’espera siguin molt llargues, les visites molt curtes i que l’atenció que es presta no sigui de la qualitat que els professionals volen ni la persona es mereix.
Han parlat de la possibilitat de donar continuïtat a aquesta atenció als col·lectius més desafavorits. Què plantegen?
Estem treballant a un nivell que no és amb les iniciatives públiques. Hi ha la possibilitat que en l’àmbit privat es pugui finançar alguna cosa o inclús que el Col·legi amb les quotes dels col·legiats pugui fer algun tipus d’aportació. Al final es tracta de donar el valor que té l’atenció psicològica, el fet d’haver-ho fet gratuïtament és fantàstic i ens enorgulleix haver-ho fet però també ens hem de fer valdre i aquesta atenció ha d’estar retribuïda. D’aquí que ara mateix estiguem analitzant totes les possibilitats a l’abast per intentar donar aquesta atenció o quelcom similar al que s’ha fet durant aquests mesos.
Han tractat també angoixa pel retorn?
Sí, i ha estat des del moment que es va activar la fase dos quan les persones han començat a manifestar què passarà ara, com ens comportarem o em poden obligar a tornar a la feina? I la bola es fa gran perquè moltes vegades no hi ha respostes o les respostes són molt difuses. És un moment molt inquietant en el sentit de saber com tornarem o no a la normalitat, a la nova normalitat de la qual es parla, i com tornarem a expressar-nos socialment.
I els nens? Com s’ha d’abordar aquest desconfinament amb ells?
Estem alerta. Perquè els infants que tan bé han resistit aquests dos mesos no els ho fem més difícil del que ja és. I el retorn amb la mestra protegida de dalt a baix o haver-se de quedar quiets en un espai… són comportaments, entre cometes, antinaturals, que ells moltes vegades no estan preparats per assimilar i és una qüestió que s’ha de gestionar amb molta cura.
