Setmana europea de la salut mental La setmana passada es van dur a terme activitats arreu d’Europa amb motiu de la Setmana europea per la salut mental. I el tema d’aquest any ha estat Comunitats Mentalment Sanes. La finalitat de la realització d’aquest esdeveniment és alertar i conscienciar la població de la problemàtica que ens acompanya en matèria de salut mental. Una problemàtica que no viu ni pateix qui té un trastorn mental diagnosticat, sinó que s’estén a les persones que hi conviuen, als familiars, als fills i filles i a la societat en general.  L’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) diu que “les malalties mentals poden tenir efectes devastadors en les persones, les famílies i les comunitats, i que una de cada dues persones poden patir un problema de salut mental al llarg de la seva vida.” Cal afegir que les malalties mentals tenen un cost en l’economia dels països, sobretot en tot allò que a salut es refereix, també en la física. I un cost emocional en les persones, els seus cuidadors i el seu entorn.  Andorra, és diferent a Europa?  Invertir en salut mental preventiva hauria de ser una prioritat per evitar l’impacte de situacions de desigualtat social que ja estem vivint. I les consegüents repercussions en educació. Estem en l’època de major presència de malestar emocional en la població infantil i juvenil que mai havíem experimentat. Què està passant? Aquest fet ens porta a reflexionar sobre el sistema de planificació en salut mental comunitària, fita de la Setmana europea per la salut mental. Què podem fer per promoure comunitats mentalment sanes i què pot fer la comunitat per afavorir un desenvolupament mental i emocional saludable dels seus habitants?  L’individu es desenvolupa des del hòlding matern, des dels seus primers cuidadors, aquell entorn afectiu proper, que satisfà les necessitats primàries i també les emocionals. Des de la presència afectiva, coherent, seguritzadora i tranquil·litzadora. Posteriorment, el creixement anirà esdevenint en un entorn més social, la família més extensa, la llar d’infants, on l’aparició d’altres individus, també infants, i altres adults afavoreixen el seu despertar social. És crucial, per tant, abordar la salut mental en la nostra comunitat, a les escoles, a les llars i als entorns laborals. Facilitar als professionals, docents, formadors i educadors de comprensió, coneixement i suport per tenir cura de la nostra salut mental. I potenciant la maduració i creixement dels infants del nostre país els fem vàlids i forts contra l’estigma o la discriminació.  Què pot fer Andorra per donar suport a una comunitat mentalment sana i què podem fer nosaltres per la nostra comunitat? L’assistència clínica a les persones amb malestars psicològics i/o psiquiàtrics no ha de quedar només en mans dels professionals d’aquestes disciplines. Pot anar més enllà i projectar-se en els espais per on ens movem i relacionem les persones. Podem promoure millores  generant canvis positius en les institucions com els centres educatius, els punts joves, les associacions, els espais de cultura i els esportius, amb la finalitat d’aportar experiències de benestar als infants, als joves i les famílies.  Per sentir-se membre d’una comunitat és important experimentar sentiment de pertinença, allà on un individu se sent realitzat i acollit per altres membres del grup. Però també és igual de rellevant el sentiment de significança, és a dir, que allò que es porta a cap deixa una petjada en altres, i és significatiu per a altres, per a l’entorn i per a l’espai en sí. Han d’estar en equilibri. Si només hi ha pertinença, al final, la comunitat absorbeix l’individu provocant una pèrdua d’un mateix sotmès a la comunitat. Si només hi ha significança, l’individu acaba sotmès a la tirania i exigència de la comunitat. Per tant, l’actuació ajustada com a persona que se sent integrada i acceptada en la comunitat i la vegada, el sentiment de ser significatiu per a altres promourà una comunitat mentalment sana i emocionalment competent. La Setmana europea per la salut mental ha permès prendre consciència de la necessitat d’implementar pràctiques que donin respostes més globals, de criança, de parentalitat i d’acompanyament.