M’he quedat tan bocabadat com els primers occidentals davant dels moais de l’illa de Pasqua en saber que una associació de pares i mares espanyola ha convocat una vaga de deures els caps de setmana d’aquest mes de novembre. Sorprèn que després de fer-los des de temps immemorial hagin descobert al segle XXI que són letals per a la conciliació de la vida familiar, com també és curiós que estiguem davant d’una mobilització convocada pels pares perquè la facin els fills.
Argumenten, com ja va passar en un acció similar a França el 2012, que les tasques fora de l’horari lectiu no només representen un fracàs del sistema escolar, sinó que són un abús que limita el temps d’oci dels estudiants a casa i roben una estona necessària per a l’aprenentatge del lleure i de l’esport. També afirmen que generen tensions entre els progenitors i els seus fills i són un motiu de conflicte diari, que la seva utilitat no s’ha demostrat mai i que accentuen les desigualtats entre els infants que disposen d’algú que els ajuda i dels que no tenen ningú que els doni un cop de mà. Així que els mateixos pares que abans insistien i estaven damunt dels fills perquè fessin els deures ara s’han erigit en un piquet informatiu per impedir que els facin, tenint un suport desmesurat per part dels mitjans de comunicació espanyols, fins al punt que una cadena de televisió ha relacionat el fracàs i l’abandonament escolar amb l’excés de deures.
Més que una mobilització, el que cal és obrir un debat, plantejar el model educatiu i revisar el rol dels deures. No són un càstig que els docents imposen als nens ni tampoc no serveixen per completar el temari que no s’ha pogut explicar a classe. La seva funció principal és, justament, complementar el treball que s’ha fet a l’aula i permeten incorporar uns hàbits d’estudi i de constància que seran fonamentals en els estudis universitaris perquè tenen la virtut de fomentar la cultura de l’esforç.
Potser, en determinats cursos d’algunes escoles es posi més feina a casa del que seria raonable, però davant del dubte sempre se li dóna la raó a l’alumne en detriment del docent que és, precisament, l’expert en educació. El docent veu, com cada cop més, els pares consideren l’escola com si fos un lloc d’estada amb tot inclòs com Punta Cana i li deleguen, amb un exercici de transmissió de responsabilitats, l’educació, la urbanitat, la bona conducta i la feina. I els pares també volen que, quan els fills tornin a casa, puguin fer tot tipus d’activitats extraescolars, que limiten més la relació pares-fills que els deures escolars. i que no atabalin amb la resolució d’una equació de segon grau, amb els afluents del Sena, o la redacció sobre les vacances de l’estiu.
M’he quedat tan bocabadat com els primers occidentals davant dels moais de l’illa de Pasqua en saber que una associació de pares i mares espanyola ha convocat una vaga de deures els caps de setmana d’aquest mes de novembre. Sorprèn que després de fer-los des de temps immemorial hagin descobert al segle XXI que són letals per a la conciliació de la vida familiar, com també és curiós que estiguem davant d’una mobilització convocada pels pares perquè la facin els fills. Argumenten, com ja va passar en un acció similar a França el 2012, que les tasques fora de l’horari lectiu no només representen un fracàs del sistema escolar, sinó que són un abús que limita el temps d’oci dels estudiants a casa i roben una estona necessària per a l’aprenentatge del lleure i de l’esport. També afirmen que generen tensions entre els progenitors i els seus fills i són un motiu de conflicte diari, que la seva utilitat no s’ha demostrat mai i que accentuen les desigualtats entre els infants que disposen d’algú que els ajuda i dels que no tenen ningú que els doni un cop de mà. Així que els mateixos pares que abans insistien i estaven damunt dels fills perquè fessin els deures ara s’han erigit en un piquet informatiu per impedir que els facin, tenint un suport desmesurat per part dels mitjans de comunicació espanyols, fins al punt que una cadena de televisió ha relacionat el fracàs i l’abandonament escolar amb l’excés de deures. Més que una mobilització, el que cal és obrir un debat, plantejar el model educatiu i revisar el rol dels deures. No són un càstig que els docents imposen als nens ni tampoc no serveixen per completar el temari que no s’ha pogut explicar a classe. La seva funció principal és, justament, complementar el treball que s’ha fet a l’aula i permeten incorporar uns hàbits d’estudi i de constància que seran fonamentals en els estudis universitaris perquè tenen la virtut de fomentar la cultura de l’esforç. Potser, en determinats cursos d’algunes escoles es posi més feina a casa del que seria raonable, però davant del dubte sempre se li dóna la raó a l’alumne en detriment del docent que és, precisament, l’expert en educació. El docent veu, com cada cop més, els pares consideren l’escola com si fos un lloc d’estada amb tot inclòs com Punta Cana i li deleguen, amb un exercici de transmissió de responsabilitats, l’educació, la urbanitat, la bona conducta i la feina. I els pares també volen que, quan els fills tornin a casa, puguin fer tot tipus d’activitats extraescolars, que limiten més la relació pares-fills que els deures escolars. i que no atabalin amb la resolució d’una equació de segon grau, amb els afluents del Sena, o la redacció sobre les vacances de l’estiu.Happy little girl with book, back to school
Publicado en |
Por PSICOLEGSANDORRA
Categoría: